En parlavem amb el Jóse d’un fet curiós que es repeteix constantment en el món de l’escalada.

Aquest finde, limitat de fa temps (segons m’estableix el fisio) en quan a modalitat d’escalada a practicar, sols em podia “permetre el luxe” de matitzar alguna via (assimilació), doncs són moviments familiars, controlats i que sempre pots dir prou de manera controlada si tens més molèstia de la que se’t permet has de soportar.


La via és el de menys encara que la seva “constitució” porta a la reflexió que esmentaré més endavant. Són 8 cintes mantingudes, el que diriem via de ressitència. Ni a bloc, ni conti.

Aquest finde, després de montar-la i deixar-hi les cintes, varem estar-hi penjats sis personatges, entre ells, el Jòse i un servidor.


Per una part hi va passar un individu de la gamma diriam “8c”s, que la va fer al primer pegue (aka “a vista” encara que jo prefereixo l’altre terme).

Un parell de individus més dins d'una gamma “8b”s li van donar dos pegues (un d’ells en duia algún de previ setmanes abans) sense aconseguir-la (despistes, improvitzacions, …) doncs la tenien no massa matitzada.

Un parell de individus més,possem-los dins la gamma “8a”s, tenien la via totalment matitzada amb mil truquills i moviments tope precisos i continuats (poca improvització), però que tampoc van triumfar.

El que seria "el sisé", no el vaig veure pujar, però tot en fa pensar que estaria dins del tercer grup, era de fora (vascuense) i no deuria lligar gaire doncs no va insistir-hi (un sol primer pegue).

N’he vist últimament algú més de la segona gamma, també, barallar-s’hi més d’un cop sense èxit.


En el meu cas particular, faig uns 35 moviments de mans i d’altres 35 de peus, per a superar les 8 cintes crítiques (la via en te 12, + la R) . I, vet aqui, el comentari llençat per en Jòse i que compartia totalment. “Jo em penso que la faig de la manera més fàcil i no he vist mai ningú que la faci igual que jo” I quan diu “igual”, vol dir que el 85% de la ubicació dels peus i de les mans són majorment diferents. Gairebé mai coincidents entre un i cada un de la resta.


El que la va fer al primer pegue no va tocar gairebé cap canto bo i de truquills ni en parlem. Rollo “derrotxador però no sobrat".

Els que anaven potents però van tenir “errors” (gamma 2), anaven saltant-se passos i fent més força de la que podria arrivar a caldre (anaven força sobrats la part que encadenaven fins que de cop, “finito”)

Els que la teniem ben matitzada, tot fent servir mil truquills, gairebé no varem tenir cap coincidència entre els dos.


Per a possar-s’hi més confusió, es podria discutir del grau que li representa a cadascú la via doncs és clar que si un d’ells la fes com la fa un altra li podria implicar un abisme (segons entre qui es canvies la seqüència). Tipic comentari “has cogido este canto y es más fàcil. Un plus menos”. Aquí tothom agafa cantos diferents, sequències diferents, … Per a tothom la via te el mateix grau definit i establert (ningú dubte del grau que te), facis el que facis, com la facis i el que et costi.


Aquest és un clar exemple de l’absurditat que pot arrivar a tindre intentar matitzar el grau de forma conceptual. Aquesta amplia gamma d’opcions que no representen cap mena de qüestió sobre el grau de la via, “possaria la ma al foc” que si es trasl·ladés a vies “capdavanteres” (8c/9a+) crearia una de debats sobre el grau impressionats en continus pujades i baixades de cotació.