Davant de tant de revoloteix sovitejant pels blogs ...

un que no s'hi mou gaire (de moment) ... es trova demanant-se pedra a crits ...

A casa no ens hi podem quedar però pedra, poc podem catar

... uuhmmm

Finalment quedem vells amics en terreny prohibit.

Sense ningú. Cap ànima en pena al voltant.

Ni bitxarraks.

Ni guardians uniformats

Mar,

Cel,

Vent,

Llum,

Bocú de sailans. Excepte la nostra vocifèria, que no ens quedem curts, quan ens hi possem!

Velles glòries, ens ajuntem.

Per escalar.

Per fer un arros.

Per escalar

Per dir-nos fins aviat i no deixa còrrer tant de temps

Velles glòries que ...

ja els agraderia a molts haver recorregut tan sols un centèssima part del seu camí.

Venia una parella dels USAs, que amb el seu benjami de 15 mesos, gaudien de sediment català

Venia també una xica yeyé, de la terra ferma i que entre passareles, pelis i big cims, encara aranya la pedra quan te temps

Venia el meu padrí. De boa. Amb la seva rosa (amb retoño & cia), amb el "pase-fore" de Tolkien. Amb les seves ganes de sempre per molts anys que passin.

Quan jo vaig começar a escalar, ja ho havia fet tot.

I encara persegueix.

Les generacions van passan. Ara sonen aquests. Abans aquells. Mes endarrera aquells altres. Que haurà sigut de tots plegats?

I pocs. Molt pocs encara hi són. Que ens motiva?

Res. Som part.

La pedra no es motiva cada dia per ser pedra.

Ho és. Ho som. Vinguin millors o pitjors dies. Ho som.

I no podem fer-hi res. Ni ara. Ni abans. Ni d'aqui cent anys. Si arribem!!

No puc tentar gaire a la sort. I em deixo "dur" pel fil magic de la seguretat (ja m'agradaria poder-hi jugar més, però ...). I entre mig, una escapadeta a veure a uns altres vells amics.

Bell amic i gran company.

Tots nosaltres, els que fa temps que hi som, li debem "tot".

Tarragona li deu més.

Ens acollia a casa quan encara eram marrecs. I ens duia a passejar.

Ens va guiar primer per el "alliberar" vies. Corrien temps del Meyers.

Ens va ensenyar pedra, molta pedra i, entre tanta, un paradis verge quan encara no sabiem que podriem fer anys mes tard amb tot allò: Siurana

Va equipar, equipa i equiparà, on pany de roca trova.

El veia d'anims baix. La vida "rosega".



Un arros. Unes passejades per l'Ebre. Un parell més de "més que amics" a més que també hi eran. Uns quans amics, com fa anys. Plegats


Als amics.

Als vells amics.

A les seves dones.

Unes grans dones.

Unes grans i belles amigues.

Al temps, que gràcies a ell fa es forgin els amics.

Grans i vells amics.


Per a tots ells, aquests retalls de lletres adosades, seguint el fil que junta els nostres camins.

Llargs camins.

.

.

A continuasión, un cliché de la última película disponible ya en sus pantallas, dirigido por Brdx y protagonisao por un peaso actor (JC):

.

“Lo Padrino ataca de nuevo, pa’variar”


.